La meva València natal sembla haver-se intal·lat en un sistema de partit únic. Aquest fet no és exclusivament valencià: l'ordre natural català és aquell en què Pujol controla totes les institucions i pot jugar amb subvencions i col·locar la seva família als llocs de decisió ("vostès tenen un problema..."). La imatge d'oasi valencià, on tot és calma, bonança econòmica i finques que s'enlairen superbes contra el cel, resulta força profitosa per als polítics d'aquestes terres. El molt honorable president de la Generalitat, Francesc Camps, qui es troba, diuen, a punt de donar el pas i aterrar a Madrid, s'ha dedicat al llarg d'aquests anys a desmuntar una societat civil, la valenciana, ja bastant pobra i debilitada. El colp de gràcia, una mena de bomba embolicada amb paper de regal, ha estat la concessió de les llicències de TDT (Televisió Digital Terrestre). La decisió es féu pública a finals de 2005 (no és, per tant, una notícia recent). Això no obstant, la manca de resó, en general i sobretot a terres valencianes, m'indigna i em fa preguntar-me allò conegut de si tothom s'ha tornat boig. És per això que escric aquestes línies, perquè, coneguda la meva deserció nacional, vull que es coneguin els motius.
Entre periodistes, ningú no qüestionarà l'abast de la televisió a l'hora de crear estats d'opinió i missatges ideològics a llarg termini. El cas més conegut és el de les soap operas, les sèries en què, de manera implícita, se'ns envia un missatge social. Doncs bé, establir quines televisions poden emetre, és a dir, la concessió de llicències, esdevé una decisió clau per al futur d'un poble. Amb la implantació de la TDT i l'aturada analògica, el Govern valencià (també el madrileny i murcià, tots ells governats pel Partit Popular) ha dissenyat un nou panorama televisiu, clarament favorable al seu pensament polític. Abans parlava d'una bomba embolicada perquè aquesta decisió no generarà cap resultat fins que la televisió analògica deixi d'emetre. I quan això passi, serà impossible tornar enrere, encara que governi algú altre que no sigui el PP.
Les dues llicències de TDT d'abast autonòmic han anat a parar a les mans de Televisión del Mediterráneo S.A. (empresa que pertany a la Conferencia Episcopal) i Las Provincias Televisión S.A. (Las Provincias és el periòdic de dretes i blaver de la província de València). Entre les quaranta-dos llicències d'emisió local, aquestes són les que més criden l'atenció:
- Libertad Digital, la plataforma de Jiménez Losantos, obté quatre llicències (Torrent, Sagunt, Alzira i Elx).
- quatre llicències més per a Unedisa: Benidrom, Elx, Castelló i València.
- quatre més per a Homo Virtualis (del grup Intereconomía, presidit per l'ex diputat del PP Julio Ariza).
- Locàlia TV (del grup Prisa) aconsegueix una única llicència, a Xàtiva.
Amb una TDT monocolor (blau valencià o taronja popular, per descomptat), quin pot ser el futur del poble valencià? Encara hi ha més: InfoTV, l'única cadena valenciana íntegrament en català, no ha aconseguit cap llicència. És obvi (em sento idiota recordant-ho) que cap d'aquestes televisions dretanes emetrà cap contingut en català. A tot estirar, donaran el micròfon a algun comentarista de poble perquè expliqui com van les processons de setmana santa o les festes de les falles. Perquè el idioma valenciano que defensa el PP serveix per a això, per als cartells de les falles i poc més.
Davant d'aquest panorama, em pregunto què se n'ha fet de la València que un dia vaig estimar. Ara solament hi ha runes, les runes d'una glòria passada i efímera. Per acabar, vull citar els versos finals de l'Oda a Espanya, de Joan Maragall. M'he permés de fer alguns canvis.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua, que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, València!
Reconec que la notícia que a Madrid estaven preparant un Estatut del periodista en forma de llei no m'havia interessat gaire. Però després de conèixer les dades i les característiques del projecte, no puc sinó manifestar la meva enorme perplexitat pel que fa a una llei que, si bé d'una banda regula aspectes que ja han estat regulats (i ben regulats, diria jo) anteriorment, en regula d'altres i introdueix un munt de rigideses a una professió que, al meu entendre (accepto la meva desconeixença total), no les necessita. A partir de la notícia apareguda a El País el 2 de juny (comença juny: l'aventura catalana frega ja la seva fi...) exposaré breument el meu punt de vista.
Primer: un buit legal fet de lleis
La notícia parla d'una "falta de normativa [que] ha llevado a situaciones insólitas, como la protagonizada por Telma Ortiz", "un ejemplo más del eterno conflicto en torno a los derechos y deberes de los profesionales". En primer lloc, la normativa, derivada dels articles 18 i 20 de la Constitució espanyola, existeix i, a sobre, porta ja molts anys aplicant-se. Em refereixo a la llei orgànica 1/1982, de 5 de maig, de protecció civil del dret a l'honor, a la intimitat personal i familiar; els articles 130, 197, 200, 201 i 491 (entre d'altres) del Codi Penal; també hi ha la llei orgànica 2/82 del dret de rectificació i, per últim, la llei orgànica 2/1997, de 19 de juny, reguladora de la clàsula de consciència dels professionals de la informació. A més, aquest corpus jurídic es complementa amb la ingent quantitat de sentències del Tribunal Constitucional referides a l'activitat informativa. En definitiva, la legislació existeix. Únicament cal aplicar-la, i això és el que va succeir amb el cas Telma. Estiguem o no d'acord amb la decisió de la jutgessa, aquesta no és sinó la conseqüència d'aplicar estrictament (potser massa) la llei vigent. Al cap i a la fi, l'Estat de dret no és sinó un Estat on la llei s'aplica amb eficiència - ja sé que aquesta afirmació contradiu la meva tesi pro referèndum d'Ibarretxe...
No té sentit, doncs, abordar aquests aspectes a l'Estatut del periodista.
Segon: deontologia, in&out
Continuo llegint la notícia: "los periodistas estarán obligados a cumplir, según precisa Núñez Encabo [membre del comité d'experts que està redactant el projecte], un código deontológico". No hi ha paraules per expressar la meva sorpresa. Em pregunto: els periodistes, a dia d'avui, quan encara no hi ha Estatut del periodista, no han de ser ja fidels als codis deontològics dels seus respectius mitjans? Cal legislar la deontologia periodística perquè s'apliqui definitivament? Ens trobem amb la mateixa conjuntura que abans: la Constitució únicament empara la informació veraç, i el Tribunal Constitucional ha parlat vastament dels requisits d'aquesta veracitat i de l'actitud del periodista davant la veritat. Ha parlat, per exemple, de la diligència informativa, de l'actitud positiva cap a la veritat, de la necessitat del periodista de seguir els codis deontològics de la professió i dels trets característics de la investigació periodística (diferent, per exemple, de la investigació policial). A més, davant d'una informació no veraç, és a dir, que no compleixi els requisits que dicta el TC, únicament cal aplicar el Codi Penal ja vigent.
No es tracta de redactar una nova llei que obligui els periodistes a ser deontològicament correctes: aquest requisit ja existeix.
Tercer: l'ésser del periodista
Per últim, el projecte es planteja definir també qui és periodista i qui no ho és, què cal fer per ser periodista i quan un periodista pot deixar de ser-ho: "para ejercer el periodismo será necesaria una titulación; y dejarán de ser considerados periodistas ´quienes vulneren los códigos deontológicos`". En primer lloc, existeix un corrent de professionals del ram que considera que la professió s'aprén al carrer i no a les facultats de periodisme. Prova d'això, només cal mirar els grans noms del periodisme actual: no tots són periodistes de facultat. És obvi que tenir els estudis corresponents aporta una base molt addient, però no ho és tot. A més, quan parlem de periodisme parlem de comunicació, i per ser un bon comunicador no cal passar per una facultat. En segon lloc, no em refio massa del carnet de periodista. Això em sembla que ja ho feia Franco: era una manera de controlar la informació i els informadors. No entenc quines conseqüències positives pot suposar. Per últim, quan es parla de treure el carnet de periodista a aquells professionals que no ho siguin tant, a qui ens estem referint? Al redactor d'El País, als caps de les redaccions o als no periodistes de la premsa del cor? És obvi que aquests últims no compleixen cap principi dentològic de la professió, no són periodistes en sentit propi i si així els considerem és més aviat per inèrcia que no pas per convicció. Quant als periodistes de les redaccions, ja he comentat abans que la llei ha de caure, i cau, sobre les informacions no veraces.
Tot plegat, es tracta de definir l'ésser del periodista, empresa arriscada o directament impossible, i que, a sobre, no porta enlloc. Com cantaven als anys vuitanta, malos tiempos para la lírica...
Emulo el títol d'un article mític, que, en el moment de la seva publicació, va suposar alguns canvis en la meva manera d'entendre la política. Em refereixo a 'En defensa de Carod', de Pilar Rahola (qui, malgrat tots els seus defectes, és una dona intel·lectualment brillant), escrit ara fa quatre anys amb motiu de la trobada de Josep-Lluís Carod-Rovira amb representats d'ETA, un pecat mortal equivalent al comès, això diuen, per Juan José Ibarretxe aquesta darrera setmana.
Si he recordat l'article de Rahola és perquè hi deia una cosa que se m'ha quedat gravada per sempre, encara que la memòria la deu haver deformada ja: "estic a favor d'aquells que posen paraules allà on solament hi ha mals averanys". Doncs bé, estic a favor d'Ibarretxe i sempre el defensaré perquè el considero un polític honest. M'agrada la idea del front nacionalista com a única manera per pressionar l'Estat - ara, més que mai, els catalans necessitem la unió del catalanisme per reclamar allò que és nostre, els nostres impostos. I per sobre d'aquest fet, una prova de la honestedat d'Ibarretxe es troba a la defensa del pla que porta el seu nom: és la seva aportació, positiva des del meu punt de vista, a la resolució de l'anomenat conflicte basc. Hi haurà qui estarà en contra d'aquest pla, però ningú no pot negar que, si més no, el lehendakari ha fet passes per acostar-se a la pau política del seu país. És molt possible que el cicle polític d'Ibarretxe acabi a les properes eleccions autonòmiques, però això no l'ha d'amoïnar: ha fet tot el que podia. Ha tingut, com ell recordava a la reunió d'ahir amb Zapatero, la mano tendida durant molt de temps. Qui no ha volgut dialogar ha estat el PSOE, el de fa quatre anys i el d'ara.
Avui m'està sortint una entrada massa carregada d'ideologia. Com que és una opinió molt personal, no m'importa acceptar que les meves paraules estan tenyides d'odi. Odi, però, a la inèrcia imperant a l'Estat espanyol (a aquestes alçades és obvi que no em sento espanyol). Vull explicar això.
És cert que la societat basca és una societat malalta: viure a un poble ha de ser insuportable, amb el silenci, la por i el fum que desprenen les bombes d'ETA i la kale borroka (treure diners al País Basc ha de ser impossible, ja no hi quedaran caixers!). Però és igualment cert que l'espanyola també és una societat malalta. Després de quaranta anys, les dues parts, la basca i l'espanyola, s'han acostumat a la realitat d'ETA. Cada cop que hi ha un atemptat, amb morts o sense, tenim el mateix teatre: polítics condemnant, els d'ANB i EHAK sense condemnar (jo tampoc signaria molts dels textos de condemna del PP), manifestacions, minuts de silenci (perdoneu que us digui que precisament el silenci no ajuda gaire en aquest assumpte), etc. I els mitjans de comunicació (alguna relació havia de tenir tot açò amb l'assignatura...) contribueixen especialment a la normalització de la violència. Els perodistes deuen estar avorrits d'escriure sempre el mateix. Segur que tenen un calaix ple d'editorials de condemna d'usar i tirar. Ells mateixos ho reconeixen: l'endemà de la mort de José Manuel Piñuel, El País publicava un remember de les atrocitats d'ETA titulat "La pesadilla dura ya 40 años". Malauradament, el malson s'allargarà molts anys més: ni als espanyols els importa que vagin matant els seus polítics i guàrdies civils ni als bascos els fa nossa que els seus fills siguin uns terroristes i uns assassins.
Mentre tota la premsa parlava de la unitat de la guitza de socialistes i populars, Ibarretxe recordava la missió dels polítics que, encara que ho sembli, no consisteix a denunciar i fer minuts de silenci: "la sociedad exige hoy más que nunca a quienes podemos hacerlo que arriesguemos; hay que denunciar con firmeza, pero hay que buscar soluciones para acabar con la violencia y alcanzar acuerdos políticos". Acabo l'article de manera anàloga al de la meva mentora, citant les paraules de Gemma Nierga després de l'assassinat d'Ernest Lluch: "ustedes que pueden, dialoguen".
Resolt el litigi entre Telma Ortiz i els mitjans de comunicació, voldria fer tres aclariments concrets que, a més de refermar la meva tesi favorable a Ortiz, omplen els buits i vaguetats de l'entrada anterior, Immunitat informativa. No voldria que pensessiu que m'interessa especialment la premsa rosa o la monarquia. Més aviat, és una mena de pràctica sobre dret de la informació: per una banda, conèixer i aplicar la llei (ja vaig fer Règim jurídic de la informació al primer trimestre) em resulta especilament apassionant, ja que penso que precisament estudiem la llei per poder-la aplicar quan s'escau; per altra banda, m'ofén una mica que els mitjans hagin emmascarat una denúncia contra ells d'atac a la llibertat d'expressió i d'informació, les quals, al meu entendre, no hi tenen res a veure. Aquí estem parlant d'una càmera del tomate esperant la Telma a la porta de casa seva fins que surti a comprar bolquers per a la criatura al Mercadona.
Primer: els privilegis
Sembla que hem barrejat dos debats diferents: el dret a la intimitat de Telma i la demanda que ha interposat als mitjans (que no tracta exactament del dret a la intimitat). D'aquest en parlarem al tercer punt. Pel que fa al contingut de la demanda civil, en cap moment la jutgessa hi fa esment dels privilegis de què pressuntament Telma ha gaudit des que la seva germana és qui és. Aquests privilegis queden totalment al marge. No té sentit, doncs, argumentar en contra de Telma adduint el favor de la Casa Reial - que potser és cert, però, al cap i a la fi, la monarquia és això: els privilegis d'una família sobre la resta de ciutadans. I mentre no canviï la conjuntura política, no ens queda altra opció que resignar-nos.
Segon: les deficiències del plantejament jurídic
Tot i que a portada El País no amaga el seu menyspreu cap al gest de la germana de la princesa (el titular diu: "Telma Ortiz pierde la batalla para imponer la censura previa"), la notícia a pàgines interiors resulta molt més assenyada i respectuosa, i repassa els fets d'una manera molt ponderada. La periodista encarregada de la notícia explica el contingut de la sentència judicial amb termes força entenedors (he repassat el document de la sentència en format .pdf, però com que la qualitat és bastant dolenta, em refiaré d'El País per explicar aquest segon punt).
Com ja apuntava abans, no es tracta d'una petició d'empara sota el dret a la intimitat a partir d'una intromissió ja produïda. El dret que s'hi posa en joc és el dret a la pròpia imatge, un dels tres àmbits que conformen els anomenats drets de la personalitat. Honor, intimitat i pròpia imatge són béns constitucions diferents, encara que sovint la vulneració d'almenys dos drets es produeix simultàniament. Això no obstant, no parlem d'una intromissió al dret a la imatge produïda, per exemple, per la publicació sense consentiment d'unes fotografies a un parc infantil públic. La petició de Telma Ortiz és de mesures cautelars: demana deixar d'aparèixer als mitjans de comunicació fins que es resolgui el judici necessàriament posterior, aquest sí sobre el dret a la imatge vulnerat per la publicació d'unes fotografies concretes.
En el cas del dret a la pròpia imatge, la llei és menys meticulosa a l'hora de definir qui té projecció pública i qui no. No hi té en compte, per exemple, la voluntat, cosa que sí ocorre a demanes contra la intimitat. És per això que Telma Ortiz, com que ha aparegut a cerimònies oficials i actes protocolaris (no es fa esment als diversos graus d'implicació), és una persona amb projecció pública. Aquest és el raonament de la magistrada encarregada del cas.
En qualsevol cas, em supo a l'opinió que l'advocat de Telma i la seva parella ha plantejat malament la seva demanda i que, si han perdut, no és pas perquè èticament no tinguin raó sinó perquè la llei és estricta, ha de ser-ho, i de vegades està per sobre de l'ètica.
Tercer: el dret de la intimitat
Ben pensat, l'entrada anterior d'aquest blog era més aviat una defensa del dret a la intimitat de Telma Ortiz. Ella no és, ni vol ser-ho, una persona famosa, ni desitja tenir projecció pública, ni sortir als mitjans o vendre exclusives. Simplement demana seguir sent el que ha estat fins fa quatre anys: una ciutadana anònima. I, des del meu punt de vista, hi té dret. El meu coneixement de la legislació és flagrantment limitat, però penso que guanyaria si plantegés una demanda civil del seu dret a la intimitat, ja que els mitjans serien incapaços d'explicar-li al jutge quin és l'interés públic d'informacions com Telma sabe cómo no lucir brillos en su piel. Quina barra tenen alguns mitjans de comunicació...
Potser Telma Ortiz ha perdut aquesta batalla, però, arribat el moment, ha de poder guanyar la guerra. No sé com serà a altres països europeus, però aquí, quan algú té el seu dret a la intimitat "minvat", vol dir que un fotògraf o un càmera el segueixen durant tot el dia i enregistren la seva imatge al carrer amb total impunitat. No ho voldria pas per a mi.
Abans de començar he de dir que no comento aquest tema perquè vingui a tots els diaris d'avui. La idea ja em rondava la ment des de feia dies. Bé, des que ho vaig veure al blog de Paco, a Inmunidad informativa. Així doncs, no amago les meves fonts d'inspiració i, al mateix temps que copio el títol del post, us recomano que feu una ullada al blog del company, Mi verdad.
La notícia: "Telma Ortiz y su pareja Enrique Martín Llop sentaron ayer [dilluns 12 de maig] en el juzgado de primera instancia número 3 de Toledo a representantes de 50 medios de comunicación para tratar de impedir que sigan obteniendo imágenes de su vida privada. La hermana de la princesa de Asturias dice "correr peligro físico real" y argumenta que ella y el padre de su hija no son personajes famosos ni quieren serlo. Por eso, pidieron ayer a la jueza María Lourdes Pérez Padilla que dicte medidas cautelares, preventivas, hecho insólito en España. Se amparan en el artículo 9 de la Ley de 5 de mayo de 1982 que desarrolla el derecho constitucional sobre la protección al honor, la intimidad personal y familiar y la propia imagen".
Primer: els drets de la personalitat
Des del punt de vista legal, escau aquí determinar si Telma Ortiz és una persona noticiable o una persona privada. Com a ciutadana anònima, gaudeix dels drets de la personalitat en el màxim grau; com a persona noticiable, alguns aspectes dels seus drets han estat minvats en favor de la correcta formació de l'opinió pública.
Segueixo les directrius de Marc Carrillo, catedràtic de la UPF, a Derecho español de la información. Són persones públiques aquelles que "persiguen voluntariamente notoriedad pública". Amb aquesta denúncia als mitjans Telma Ortiz pretén, precisament, evitar la fama i el seu enlairament social com a germana de Letizia. També esdevenen persones públiques aquelles que lliurement decideixen donar a conèixer part de la seva intimitat. En aquests casos, si els famosos van acceptar prèviament altres intromissions o, fins i tot, s'hi van enriquir mitjançant exclusives, no podran adduir ara el seu dret a la intimitat: cadascú decideix quins aspectes de la seva vida resten al marge del coneixement dels altres i quan es fixen uns límits és molt difícil modificar-los. No és ara el moment, però trobo que és el cas d'Isabel Pantoja: als darrers anys el seguiment mediàtic l'ofegava i potser se'n penediria d'haver venut tantes exclusives (bé, no se'n penedeix gaire: recordeu el titular de l'Hola, "Sigo enamorada de Julián"). Tornem a Telma: ella mai no ha venut cap exclusiva ni ha convocat cap roda de premsa ni tampoc no ha enviat cap comunicat per comentar la seva vida privada. De fet, ella i la seva parella vivien a l'estranger, lluny de focus i flaixos, i és ara quan han tornat a Espanya que els mitjans, caníbals, s'han llençat a sobre seu. Telma Ortiz no s'encabeix dintre de la categoria de personatge públic i, per tant, té dret que els mitjans no informin sobre la seva vida privada.
Ara cal preguntar-nos si, com a germana de la propera reina d'Espanya i futura mare de l'hereu (argh, república federal, ja!), Telma Ortiz ha de consentir una certa intromissió en els seus drets de la personalitat. D'entrada, qui s'ha casat amb el príncep d'Astúries ha estat la germana i no ella, de manera que la possible rellevància és indirecta. A més, al marge de la nova vida de la seva germana, Telma ha continuat fent el que estava fent abans que tot açò comencés: treballa de cooperant a l'estranger i ara és de nou a Espanya pel naixement de la seva primera filla. De fet, si hom truca al departament de premsa de la Casa Reial (em sembla que ho varen comentar al debat de La noria) s'obtindrà la resposta que no poden informar sobre Telma Ortiz perquè no pertany a la família reial. Des d'un altre punt de vista, no controlo gaire el tema, però em sembla que la pressió mediàtica a què sotmetem Letizia és molt distinta a la que ha de suportar Telma. Dubto que hi hagi tot un equip de "periodistes" vigilant la sortida de la residència dels prínceps d'Astúries per seguir la princesa quan vagi a comprar bolquers amb la sogra. Això sí ocorre amb Telma, i aquí entra en joc també el dret a la imatge.
Comptat i debatut, Telma Ortiz, fora dels tres actes oficials a què fins ara ha acudit com a germana de la princesa (l'enllaç matrimonial i el bateig de les dues infantes), és una ciutadana anònima i com a tal té dret que els mitjans no informin sobre la seva vida privada i que tampoc no difonguin la seva imatge fisica ni la de la seva parella. Al debat de La noria, una tertuliana defenia l'Hola dient que la revista havia projectat sempre la imatge de Telma com a dona solidària i compromesa. No entén res: Telma no necessita cap imatge pública, ni bona ni dolenta.
Els mitjans, però, saben que la censura prèvia té molt mala premsa, i darrere d'aquesta reivindicació amaguen la seva voluntat de correspondre la curiositat del públic. De fet, la llei dels drets de la personalitat de 1982 estableix una tipologia exhaustiva d'intromissions i, com que es tracta de demandes civils i no de querelles criminals, el dany moral es pressuposa i la indemnització ha de reparar aquest dany. En altres paraules: s'aplica quan la intromissió ja s'ha produït. Partint d'aquesta llei, Telma Ortiz demana mesures cautelars perquè els mitjans no informin sobre la seva vida privada en el futur: certament, hi ha qui dirà que es tracta de censura prèvia, però des de quan els mitjans poden informar de tot el que vulguin? No tot interessa a l'opinió pública.
Segon: diners i justícia
Per acabar, dos apunts breus. Aquest, sobre el que costa fer justícia en aquest país. Llegeixo a una notícia d'El programa de Ana Rosa que si la demanda és desestimada, Telma haurà de costejar les despeses del judici, una xifra propera als 50.000€. Sembla que per recórrer a la justícia espanyola hom ha de ser ric... Des de quan demanar empara a la justícia costa diners? Qui pot pagar 50.000€ amb tanta facilitat? En cas que sigui així, Telma pot anar preparant-se per a l'escarni públic a què la sotmetran els mitjans a sobre d'haver de pagar tants diners...
Tercer: monarquia i igualtat
Aquests problemes són la conseqüència de barrejar ciutadans anònims amb la monarquia, institució basada en el privilegi d'una família sobre la resta de ciutadans. Imagino que, tot i que els proto-mitjans de comunicació d'aquelles èpoques eren força distints als actuals, les famílies nobles que emparentaven amb la reialesa sabien perfectament el que allò suposava. Ara, en canvi, continuem havent de pagar els privilegis dels reis però reconeixem als seus familiars els drets que tenen com a ciutadans anònims. La contesa, doncs, es lliura entre la igualtat i el manteniment del privilegi.
Apunt al marge: Zapatero intentarà modificar la Constitució perquè la filla primogènita del príncep d'Astúries pugui accedir al tron. Ara bé, "quien tenga derecho a suceder lo tiene cuando y en la medida en que se lo reconoce la ley fundamental, si la ley que atribuye el derecho cambia, resulta obvio que el derecho mismo cambia, aunque sólo sea de titular" [Manuel Martínez Sospedra, Algunas notas sobre las reformas constitucionales]. És una contradicció evident eliminar la preferència pro futuro i mantenir al mateix temps que l'hereu a la Corona d'Espanya sigui el menor dels fills del Rei i no pas la germana gran.
Debat a La noria, part1 i part2
Notícia completa a La Vanguardia.
Ja vaig confessar dues entrades més avall que sóc polanquista a morir. Els diumenges, anar a comprar el diari i llegir-lo, primer els titulars, i després les informacions que m'interessen, és tot un ritual (ho era, més aviat: ara, amb economia de guerra, han de controlar-se els excessos...). Perquè després no diguin que no som crítics amb la premsa col·laboracionista que llegim, avui continuaré amb el meu passatemps preferit de criticar El País i, a més, confessaré noves perversions.
Dijous, 8 de maig de 2008 (o sigui, avui mateix). A les nou del matí, una mica d'hora per a mi, miro ràpidament la portada d'El País. El meu somriure en llegir la promesa de Zapatero que tindrem un Estat és laic i una revisió de la Llei electoral (que voleu que faci: aquestes promeses, tot i que ningú se les creu, encara engresguen la meva ànima somniadora) s'estavella ràpidament contra el mur de la vergonya: els meus ulls no s'acaben de creure el titular de la notícia de Mari Luz, a la banda de sota del diari. És com el reclam publicitari d'una mena d'snuff movie. "Le tiré el osito. Mari Luz lo cogió y entró en el portal". Pornogràfic. Més que això: hardcore.
Primer: sobre la violació del secret de sumari
Al resum de la portada, el periodista explica la versió "a la que ha tenido acceso EL PAÍS", que policia i altres testimonis neguen. En cap moment, tampoc a pàgines interiors, s'hi diu que la base d'aquesta notícia és una filtració d'un procediment judicial que es troba sota secret de sumari.
Què és el secret de sumari? És la prohibició que recau sobre les parts implicades en un judici (demandat, demandants, jutges, advocats i altres membres de l'Administració) de no revelar detalls de les diligències del sumari (utilitzo el manual Derecho español de la información, del catedràtic de la UPF Marc Carrillo). Es pot informar sobre els fets delictius, ja que fets delictius i diligències del sumari no són el mateix (aquesta discussió, aquí, no és rellevant). Aquesta mesura, adoptada pel jutge o jutgessa que instrueix el cas, pretén evitar que la pressió dels mitjans de comunicació interfereixi en les accions de la policia prèvies a l'inici del judici. No és, per tant, una decisió aleatòria o infundada. Incomplir el secret de sumari, òbviament, comporta una sanció per a l'implicat: la multa és d'entre 250 i 2.500 pessetes [sic]. No estranya, doncs, que les filtracions siguin el pa de cada dia la justícia espanyola. La llei "castiga" la persona que revela el secret però no l'informador d'un mitjà de comunicació que li dóna cobertura. En aquest cas, Manuel J. Albert no ha comès cap delicte tipificat com a tal segons el dret espanyol. La llei, pel que fa a la diligència informativa, sols es refereix vagament a la professionalitat i als codis deontològics de la professió a l'hora d'obtenir la informació.
Per tant, és legítima l'acció del periodista? Té sentit que revelar el secret sigui delicte i que col·locar-ho a la portada d'un mitjà nacional no ho sigui? No són tan culpables l'un com l'altre? Des del meu punt de vista, i aquesta és la tesi que volia explicar, El País, desoint les ordres judicials de manera indirecta (i amb impunitat), està col·locant-se al límit de la legalitat i, per descomptat, més enllà del llindar deontològic. La meva és, però, una deontologia d'anar per casa (la deontologia de debò, la seriosa, deixarem que de moment la faci la meva companya de viatge, Esther, "la irremplazable").
Segon: perversions inconfessables
Si aquesta informació no està aconseguida segons els codis de la professió al cent per cent, per què la publica El País, un dels diaris més acurats en aquest sentit? Hi ha una raó evident: és l'únic mitjà que disposa de la informació i vol apuntar-se aquest punt al seu marcador. Però més enllà de la guerra mediàtica, solament se m'ocorre un motiu, i és el primer que he pensat en llegir el titular de la notícia a l'interior del diari: "Tiré a Mari Luz por una alcantarilla, pero no sé si estaba viva o muerta". Morbo. L'únic objectiu d'aquesta notícia és alimentar el morbo creat al voltant de l'assassinat d'una criatura indefensa (parlant així, m'he recordat a l'omnipresent Rahola). Estaria Mari Luz morta quan el seu pressumpte assassí la va llençar per la claveguera? O va morir allà sola, a les fosques, totalment desemparada? S'imaginen a Santiago del Valle empenyent un carret de la compra amb Mari Luz a dintre? I la innocència de la nena en seguir el reclam de l'osset de peluix? És més que macabre: és indignant. És morbós.
El que em sorprén, després de tot, és la paradoxa en què incorre El País donant cobertura a aquest tipus d'informacions. Per una banda, com a mitjà de referència espanyol, tracta d'imposar normes de conducta a tota la societat. El cas més evident és el de la inquisició rosa, la campanya mediàtica pro-gay que va protagonitzar el rotatiu madrileny a la primavera de 2005, però també la condemna implícita d'actituds morboses o voyeuristes, relacionada amb el cas de Mari Luz. Per altra banda, col·loca una informació en portada l'únic objectiu de la qual és alimentar el morbo dels lectors. Llavors? Està "bé" o "malament", eixe desig de conèixer els detalls d'un assassinat o d'una violació? Doncs bé, ara em confesso jo: sóc morbós, m'agraden els detalls, m'agrada conèixer la vida de les persones que m'envolten, m'agrada mirar, sóc voyeur, m'agrada el gore, Kill bill, Hostel i totes les pel·lícules violentes. Fins fa poc creia que era una excepció, però ara, després de veure l'actitud d'El País, començo a pensar que no estic sol...
Tercer: primavera pornogràfica
Aquesta primavera s'ha vist esquitxada, i no precisament poc, de crims sagnants contra el grup més indefens de la societat, les criatures. La setmana passada vàrem conèixer la notícia d'un senyor austríac que havia mantingut segrestada la seva pròpia filla durant vint-i-quatre anys, i que, violada constantment, havia donat a llum set criatures, unes de les quals va néixer morta i que el pare-avi va cremar personalment. Sé, i vosaltres també ho sabeu, que tots els mitjans del món estan desitjant que es coneguin ja els detalls d'aquesta aberració. Ens espera una primavera pornogràfica.
Per acabar, faré sols un apunt moral: s'han preguntat els redactors d'El País el que sentirà el pare de Mari Luz en veure publicat els detalls de la mort de la seva nena? Açò no té res a veure amb la llibertat d'informació ni amb l'interés de l'opinió pública: sols és morbo.
"Y lo que era todavía impensable hace pocos años se perfila ahora como una posibilidad real: la ley de hierro de la globalización del libre mercado amenaza con desintegrarse, y su ideología con colapsarse". Aquesta constatació apareix a l'article 'De la fe en el mercado a la fe en el Estado' del mític Ulrich Beck, publicat a El País el dia 15 de març. El sociòleg britànic, autor del concepte de risc a l'era global, comenta l'actual declivi econòmic producte de l'anomenada "crisi americana" i conclou que l'etapa de neoliberalisme està ja tocant la seva fi. En aquest gran teatre en què s'ha convertit el món, Beck es refereix, per una banda, als financers i banquers, "los exitosos banqueros que ganan al año importes millonarios de dos cifras" i que en temps de bonança econòmica no temen fer negocis "sin una excesiva conciencia de los riesgos"; per altra banda, hi ha l'opinió pública, els treballadors, que observen l'actualitat "con una mezcla de cólera, incomprensión y malicia". Entre uns i altres queda l'Estat, a qui abans es va voler excloure del joc econòmic i la presència del qual ara resulta imprescindible.
Abans de posar en dubte o relativitzar l'opinió d'Ulrich Beck (Déu em perdoni), cal recordar com Gran Bretanya continua sent, tres-cents anys després de l'inici de la revolució industrial, la fàbrica del món. Després de la segona guerra mundial, amb l'economia del país totalment destruïda, el govern laborista posterior a l'etapa Churchill va realitzar una nacionalització massiva dels sectors clau de l'economia (transports i energia) i, seguint els consells de Keynes (home sant) va implantar progressivament el welfare state, l'Estat del benestar. Trenta anys després, a la dècada dels vuitanta, la incombustible Margareth Thatcher (cari, abans que acabi el trimestre et dedico una entrada sencera) encapçalà la revolució neoliberal i va anar privatitzant tots els sectors que controlava l'Estat. Amb la crisi actual, el govern britànic ha estat dels primers a socórrer els bancs del país amb diners públics, i possiblement veurem com encara altres països han de fer el mateix per tal d'evitar l'enfonsament de llurs economies.
Doncs bé, tornant a Beck, és estrany que un sociòleg del seu nivell vaticini la fi del neoliberalisme a la primera de canvis, sobretot perquè aquesta és una de les ideologies més potents. És cert que el mercat s'ha revelat incapaç de gestionar l'economia a llarg termini. Això no implica, però, que s'hagi d'optar per un altre sistema. Suposo que simplement s'introduiran algunes rectificacions, però la base del neoliberalisme es mantindrà. En aquest sentit, la sentència de Joaquín Estefanía no podia ser més diàfana: "otra vez el dinero público como bote de salvación de intereses privados". El neoliberalisme possiblement sortirà reforçat d'aquesta crisi, ja que ara sap que, encara que les coses no vagin bé, la responsabilitat sempre recaurà sobre l'Estat nacional: són els Estats els qui han de garantir el benestar dels seus ciutadans. La pregunta és òbvia: com ho faran si ells mateixos han anat cedint competències en matèria econòmica i autoexcloent-se dels centres de decisió?
Aquesta confusió d'atacar qui no és culpable (si més no, directament) es va veure clarament a la darrera campanya electoral. Aquella guerra de gràfiques als debats electorals (el moment en què Rajoy mostra la primera gràfica casera no té preu) va refermar la creença que la situació econòmica depén directament dels governs nacionals. El vot de càstig a Zapatero per la crisi econòmica no té, per tant, cap sentit. Comentari al marge: de l'estat d'excepció que viuen els periodistes en època electoral en parlarem aquí; ara simplement diré que aquells debats televisius eren tan summament rígids (la disposició de les càmeres, els plans dels candidats, els temps) que les gràfiques mostrades per Zapatero i Rajoy, com que no estaven al guió, no es veien bé des de casa.
Encara que ja ho vaig dir a la primera entrada, no vull que penseu que vaig votar a ZP. Per demostrar-ho, el criticaré una mica: a l'entrevista del 21 d'abril a 59 segundos, Zapatero manifestava: "mi corazón socialista ha crecido con el poder". Quin cor socialista és aquest que, al primer consell de ministres, aprova la devolució de 400€ a tots els treballadors, guanyin el que guanyin? Quin tipus de socialisme professa el nostre president que li permet dedicar-se a regalar xecs nadons a la burgesia? És més: tindran els burgesos tanta barra com per a demanar l'ajut?
Des que es va adonar de la incidència dels mitjans de comunicació en la societat ("el que no surt per la pantalla de la televisió directament no existeix"), la classe política sempre ha intentat controlar l'agenda mediàtica. Els polítics desitjarien que els mitjans diguessin el que ells volen i quan ells volen. De vegades, però, no sols no ho aconsegueixen, sinó que alguns mitjans prenen la iniciativa i forcen l'actualitat política d'un Estat. Al meu entendre, és això el que ha passat amb Esperanza Aguirre i la seva pressumpta voluntat de liderar una nova candidatura a la direcció del Partit Popular.
D'entrada, diré que no he seguit excessivament l'assumpte i que, per tant, desconec si realment la presidenta de la comunitat de Madrid havia pensat seriosament disputar la presidència del PP a Mariano Rajoy. Així, quan la descomposició interna del partit, conseqüència directa del fracàs electoral, donava els seus primers símptomes, El País (confesso que, malgrat tot, sóc polanquista de cap a peus) engega tota una campanya mediàtica per terra, mar i aire i col·loca Aguirre al punt de mira de tota la societat i, el que ens interessa aquí, a les portades de tots els diaris espanyols. La bomba esclata el 16 d'abril a la portada del rotatiu madrileny: "¡si sacamos los 600 avales, ganas seguro, presidenta!". Els periodistes del mitjà reconstrueixen una conversa entre membres del partit a Madrid i la presidenta en què aquests l'encoratgen perquè doni el pas i s'efronti a Rajoy al proper congrés. A partir d'aquí, la possibiliat que Aguirre presenti candidatura pròpia ha obert la secció de política nacional cada dia ("Rajoy trata de calmar a sus diputados", "Rajoy se lanza a la yugular de Aguirre", "Los barones arrinconan a Aguirre", "Aguirre logra que Rajoy retire su órdago", "El 'agruirrismo' insiste en el debate de ideas") i ha assolit el súmmum a la trobada entre Aguirre i el president de la Comunitat Valenciana, Francesc Camps, portada de tots els diaris nacionals. Es pensava que un possible acord entre els dos dirigents seria el primer pas de la lluita entre Aguirre i Rajoy; s'oblida, però, que el sentit polític en el president valencià és zero o, directament, un nombre negatiu (sí, ja sé que compta amb el vot de la majoria de la societat valenciana: de vegades, la democràcia ofén la intel·ligència). És, doncs, una cobertura excessiva, fet que es repeteix a El País amb certa freqüència quan el tema interessa políticament al mitjà.
En altres paraules, el que ha aconseguit El País és precipitar i forçar un debat que es preveia seré i assenyat (dintre dels límits que es poden esperar d'un partit com el PP). Potser amb més tranquilitat Esperanza Aguirre s'ho hauria rumiat bé i podria haver decidit encapçalar una refundació del partit. L'actitud del rotatiu "progressita" no resulta, per tant, gens constructiva des del punt de vista de l'Estat: més aviat, persegueix destruir el PP sigui com sigui. Curiosament, l'endemà mateix del primer gran titular, la presidenta de Madrid se'n reia de les informacions publicades a El País i acusava el mitjà de crear nous focus de problemes per treure de portada el drama de la sequera.
Davant de tanta inèrcia mediàtica (El País marca la línia i tothom la segueix), cal recordar que la televisió pública s'hi ha sumat també a la campanya contra Aguirre. La presidenta va acudir el passat dilluns 21 d'abril al programa 59 segundos i els anuncis de l'entrevista a la premsa incloïen una interpel·lació que fregava la mala educació: "¿qué va a hacer usted?". Tot plegat, fa venir ganes de contestar, en el mateix to: "¿y a usted qué le importa?".
Ara repetiré un argument en contra de la campanya mediàtica d'El País que s'escolta sovint a ràdios i televisons. Ni me'l crec ni me'l deixo de creure: simplement, el que faci el Partit Popular m'és igual, no m'importa, no m'interessa. Encara que ens pesi, el sistema polític espanyol (que no català) és bipartidista: o guanya el Partit Popular o el partit socialista. Tenir una bona oposició és, doncs, tan important com tenir un bon govern. Ens cal un Partit Popular assenyat, democràtic, respectuós amb les institucions, disposat a col·laborar en la governabilitat de l'Estat. Desqualificar, menysprear i insultar el PP equival, simbòlicament, a atacar gairebé la meitat de la societat espanyola, i això sembla del tot innecessari.
Avui comença aquest espai d'anàlisi de l'actualitat dels mitjans de comunicació. No farem una festa, però per no acabar plorant, direm que no és sinó un pas previ, necessari, per aconseguir un somni més llunyà. Un somni, en qualsevol cas, de contorns ambigus, encara en gestació - de sobte, la maternitat, i les corbes de les dones embarassades omplin diaris i contagien tots els símils possibles...
Pel que fa al rètol de l'entrada, Las personas del verbo és el títol del volum que recull totes les poesies de Jaime Gil de Biedma (1929-1990). Permeteu que citi uns versos seus:
A duras penas te llevaré a la cama,
como quien va al infierno
para dormir contigo.
Muriendo a cada paso de impotencia,
tropezando con muebles
a tientas, cruzaremos el piso
torpemente abrazados, vacilando
de alcohol y de sollozos reprimidos.
Oh innoble servidumbre de amar seres humanos,
y la más innoble
que es amarse a sí mismo!
Sé que la seva relació amb l'actualitat informativa és minsa, més aviat inexistent, però feia temps que volia retre aquest petit homenatge al poeta. Això no obstant, se m'ha acudit una explicació vàlida. De la mateixa manera que el verb té diverses veus, al llarg d'aquest blog intervindran les diferents sensibilitats que hi ha en mi: valencià exiliat, català d'adopció, progressista en temes socials, laïcista radical, votant incondicional del somni comunista... Quedarà reflectit, a més, un tret del meu caràcter: les veus, les meves pròpies veus, es contradiran, s'atacaran i s'insultaran; després totes elles canviaran d'opinió, i el debat començarà de nou. Serveix aquesta excusa que he inventat? Al cap i a la fi, sols he intentat enganyar-me amb poesies per oblidar que el vertader objectiu és analitzar el paper dels mitjans de comunicació.
I és que, ara i aquí, escriure sobre l'actualitat, escoltar les ràdios, seguir la línia de cada diari és tot un acte de violència contra la meva voluntat. Un acte contra natura.
