Contra natura
Avui comença aquest espai d'anàlisi de l'actualitat dels mitjans de comunicació. No farem una festa, però per no acabar plorant, direm que no és sinó un pas previ, necessari, per aconseguir un somni més llunyà. Un somni, en qualsevol cas, de contorns ambigus, encara en gestació - de sobte, la maternitat, i les corbes de les dones embarassades omplin diaris i contagien tots els símils possibles...
Pel que fa al rètol de l'entrada, Las personas del verbo és el títol del volum que recull totes les poesies de Jaime Gil de Biedma (1929-1990). Permeteu que citi uns versos seus:
A duras penas te llevaré a la cama,
como quien va al infierno
para dormir contigo.
Muriendo a cada paso de impotencia,
tropezando con muebles
a tientas, cruzaremos el piso
torpemente abrazados, vacilando
de alcohol y de sollozos reprimidos.
Oh innoble servidumbre de amar seres humanos,
y la más innoble
que es amarse a sí mismo!
Sé que la seva relació amb l'actualitat informativa és minsa, més aviat inexistent, però feia temps que volia retre aquest petit homenatge al poeta. Això no obstant, se m'ha acudit una explicació vàlida. De la mateixa manera que el verb té diverses veus, al llarg d'aquest blog intervindran les diferents sensibilitats que hi ha en mi: valencià exiliat, català d'adopció, progressista en temes socials, laïcista radical, votant incondicional del somni comunista... Quedarà reflectit, a més, un tret del meu caràcter: les veus, les meves pròpies veus, es contradiran, s'atacaran i s'insultaran; després totes elles canviaran d'opinió, i el debat començarà de nou. Serveix aquesta excusa que he inventat? Al cap i a la fi, sols he intentat enganyar-me amb poesies per oblidar que el vertader objectiu és analitzar el paper dels mitjans de comunicació.
I és que, ara i aquí, escriure sobre l'actualitat, escoltar les ràdios, seguir la línia de cada diari és tot un acte de violència contra la meva voluntat. Un acte contra natura.
