La tirania dels mitjans
Des que es va adonar de la incidència dels mitjans de comunicació en la societat ("el que no surt per la pantalla de la televisió directament no existeix"), la classe política sempre ha intentat controlar l'agenda mediàtica. Els polítics desitjarien que els mitjans diguessin el que ells volen i quan ells volen. De vegades, però, no sols no ho aconsegueixen, sinó que alguns mitjans prenen la iniciativa i forcen l'actualitat política d'un Estat. Al meu entendre, és això el que ha passat amb Esperanza Aguirre i la seva pressumpta voluntat de liderar una nova candidatura a la direcció del Partit Popular.
D'entrada, diré que no he seguit excessivament l'assumpte i que, per tant, desconec si realment la presidenta de la comunitat de Madrid havia pensat seriosament disputar la presidència del PP a Mariano Rajoy. Així, quan la descomposició interna del partit, conseqüència directa del fracàs electoral, donava els seus primers símptomes, El País (confesso que, malgrat tot, sóc polanquista de cap a peus) engega tota una campanya mediàtica per terra, mar i aire i col·loca Aguirre al punt de mira de tota la societat i, el que ens interessa aquí, a les portades de tots els diaris espanyols. La bomba esclata el 16 d'abril a la portada del rotatiu madrileny: "¡si sacamos los 600 avales, ganas seguro, presidenta!". Els periodistes del mitjà reconstrueixen una conversa entre membres del partit a Madrid i la presidenta en què aquests l'encoratgen perquè doni el pas i s'efronti a Rajoy al proper congrés. A partir d'aquí, la possibiliat que Aguirre presenti candidatura pròpia ha obert la secció de política nacional cada dia ("Rajoy trata de calmar a sus diputados", "Rajoy se lanza a la yugular de Aguirre", "Los barones arrinconan a Aguirre", "Aguirre logra que Rajoy retire su órdago", "El 'agruirrismo' insiste en el debate de ideas") i ha assolit el súmmum a la trobada entre Aguirre i el president de la Comunitat Valenciana, Francesc Camps, portada de tots els diaris nacionals. Es pensava que un possible acord entre els dos dirigents seria el primer pas de la lluita entre Aguirre i Rajoy; s'oblida, però, que el sentit polític en el president valencià és zero o, directament, un nombre negatiu (sí, ja sé que compta amb el vot de la majoria de la societat valenciana: de vegades, la democràcia ofén la intel·ligència). És, doncs, una cobertura excessiva, fet que es repeteix a El País amb certa freqüència quan el tema interessa políticament al mitjà.
En altres paraules, el que ha aconseguit El País és precipitar i forçar un debat que es preveia seré i assenyat (dintre dels límits que es poden esperar d'un partit com el PP). Potser amb més tranquilitat Esperanza Aguirre s'ho hauria rumiat bé i podria haver decidit encapçalar una refundació del partit. L'actitud del rotatiu "progressita" no resulta, per tant, gens constructiva des del punt de vista de l'Estat: més aviat, persegueix destruir el PP sigui com sigui. Curiosament, l'endemà mateix del primer gran titular, la presidenta de Madrid se'n reia de les informacions publicades a El País i acusava el mitjà de crear nous focus de problemes per treure de portada el drama de la sequera.
Davant de tanta inèrcia mediàtica (El País marca la línia i tothom la segueix), cal recordar que la televisió pública s'hi ha sumat també a la campanya contra Aguirre. La presidenta va acudir el passat dilluns 21 d'abril al programa 59 segundos i els anuncis de l'entrevista a la premsa incloïen una interpel·lació que fregava la mala educació: "¿qué va a hacer usted?". Tot plegat, fa venir ganes de contestar, en el mateix to: "¿y a usted qué le importa?".
Ara repetiré un argument en contra de la campanya mediàtica d'El País que s'escolta sovint a ràdios i televisons. Ni me'l crec ni me'l deixo de creure: simplement, el que faci el Partit Popular m'és igual, no m'importa, no m'interessa. Encara que ens pesi, el sistema polític espanyol (que no català) és bipartidista: o guanya el Partit Popular o el partit socialista. Tenir una bona oposició és, doncs, tan important com tenir un bon govern. Ens cal un Partit Popular assenyat, democràtic, respectuós amb les institucions, disposat a col·laborar en la governabilitat de l'Estat. Desqualificar, menysprear i insultar el PP equival, simbòlicament, a atacar gairebé la meitat de la societat espanyola, i això sembla del tot innecessari.
