Qüestió de fe
"Y lo que era todavía impensable hace pocos años se perfila ahora como una posibilidad real: la ley de hierro de la globalización del libre mercado amenaza con desintegrarse, y su ideología con colapsarse". Aquesta constatació apareix a l'article 'De la fe en el mercado a la fe en el Estado' del mític Ulrich Beck, publicat a El País el dia 15 de març. El sociòleg britànic, autor del concepte de risc a l'era global, comenta l'actual declivi econòmic producte de l'anomenada "crisi americana" i conclou que l'etapa de neoliberalisme està ja tocant la seva fi. En aquest gran teatre en què s'ha convertit el món, Beck es refereix, per una banda, als financers i banquers, "los exitosos banqueros que ganan al año importes millonarios de dos cifras" i que en temps de bonança econòmica no temen fer negocis "sin una excesiva conciencia de los riesgos"; per altra banda, hi ha l'opinió pública, els treballadors, que observen l'actualitat "con una mezcla de cólera, incomprensión y malicia". Entre uns i altres queda l'Estat, a qui abans es va voler excloure del joc econòmic i la presència del qual ara resulta imprescindible.
Abans de posar en dubte o relativitzar l'opinió d'Ulrich Beck (Déu em perdoni), cal recordar com Gran Bretanya continua sent, tres-cents anys després de l'inici de la revolució industrial, la fàbrica del món. Després de la segona guerra mundial, amb l'economia del país totalment destruïda, el govern laborista posterior a l'etapa Churchill va realitzar una nacionalització massiva dels sectors clau de l'economia (transports i energia) i, seguint els consells de Keynes (home sant) va implantar progressivament el welfare state, l'Estat del benestar. Trenta anys després, a la dècada dels vuitanta, la incombustible Margareth Thatcher (cari, abans que acabi el trimestre et dedico una entrada sencera) encapçalà la revolució neoliberal i va anar privatitzant tots els sectors que controlava l'Estat. Amb la crisi actual, el govern britànic ha estat dels primers a socórrer els bancs del país amb diners públics, i possiblement veurem com encara altres països han de fer el mateix per tal d'evitar l'enfonsament de llurs economies.
Doncs bé, tornant a Beck, és estrany que un sociòleg del seu nivell vaticini la fi del neoliberalisme a la primera de canvis, sobretot perquè aquesta és una de les ideologies més potents. És cert que el mercat s'ha revelat incapaç de gestionar l'economia a llarg termini. Això no implica, però, que s'hagi d'optar per un altre sistema. Suposo que simplement s'introduiran algunes rectificacions, però la base del neoliberalisme es mantindrà. En aquest sentit, la sentència de Joaquín Estefanía no podia ser més diàfana: "otra vez el dinero público como bote de salvación de intereses privados". El neoliberalisme possiblement sortirà reforçat d'aquesta crisi, ja que ara sap que, encara que les coses no vagin bé, la responsabilitat sempre recaurà sobre l'Estat nacional: són els Estats els qui han de garantir el benestar dels seus ciutadans. La pregunta és òbvia: com ho faran si ells mateixos han anat cedint competències en matèria econòmica i autoexcloent-se dels centres de decisió?
Aquesta confusió d'atacar qui no és culpable (si més no, directament) es va veure clarament a la darrera campanya electoral. Aquella guerra de gràfiques als debats electorals (el moment en què Rajoy mostra la primera gràfica casera no té preu) va refermar la creença que la situació econòmica depén directament dels governs nacionals. El vot de càstig a Zapatero per la crisi econòmica no té, per tant, cap sentit. Comentari al marge: de l'estat d'excepció que viuen els periodistes en època electoral en parlarem aquí; ara simplement diré que aquells debats televisius eren tan summament rígids (la disposició de les càmeres, els plans dels candidats, els temps) que les gràfiques mostrades per Zapatero i Rajoy, com que no estaven al guió, no es veien bé des de casa.
Encara que ja ho vaig dir a la primera entrada, no vull que penseu que vaig votar a ZP. Per demostrar-ho, el criticaré una mica: a l'entrevista del 21 d'abril a 59 segundos, Zapatero manifestava: "mi corazón socialista ha crecido con el poder". Quin cor socialista és aquest que, al primer consell de ministres, aprova la devolució de 400€ a tots els treballadors, guanyin el que guanyin? Quin tipus de socialisme professa el nostre president que li permet dedicar-se a regalar xecs nadons a la burgesia? És més: tindran els burgesos tanta barra com per a demanar l'ajut?
