Primavera pornogràfica
Ja vaig confessar dues entrades més avall que sóc polanquista a morir. Els diumenges, anar a comprar el diari i llegir-lo, primer els titulars, i després les informacions que m'interessen, és tot un ritual (ho era, més aviat: ara, amb economia de guerra, han de controlar-se els excessos...). Perquè després no diguin que no som crítics amb la premsa col·laboracionista que llegim, avui continuaré amb el meu passatemps preferit de criticar El País i, a més, confessaré noves perversions.
Dijous, 8 de maig de 2008 (o sigui, avui mateix). A les nou del matí, una mica d'hora per a mi, miro ràpidament la portada d'El País. El meu somriure en llegir la promesa de Zapatero que tindrem un Estat és laic i una revisió de la Llei electoral (que voleu que faci: aquestes promeses, tot i que ningú se les creu, encara engresguen la meva ànima somniadora) s'estavella ràpidament contra el mur de la vergonya: els meus ulls no s'acaben de creure el titular de la notícia de Mari Luz, a la banda de sota del diari. És com el reclam publicitari d'una mena d'snuff movie. "Le tiré el osito. Mari Luz lo cogió y entró en el portal". Pornogràfic. Més que això: hardcore.
Primer: sobre la violació del secret de sumari
Al resum de la portada, el periodista explica la versió "a la que ha tenido acceso EL PAÍS", que policia i altres testimonis neguen. En cap moment, tampoc a pàgines interiors, s'hi diu que la base d'aquesta notícia és una filtració d'un procediment judicial que es troba sota secret de sumari.
Què és el secret de sumari? És la prohibició que recau sobre les parts implicades en un judici (demandat, demandants, jutges, advocats i altres membres de l'Administració) de no revelar detalls de les diligències del sumari (utilitzo el manual Derecho español de la información, del catedràtic de la UPF Marc Carrillo). Es pot informar sobre els fets delictius, ja que fets delictius i diligències del sumari no són el mateix (aquesta discussió, aquí, no és rellevant). Aquesta mesura, adoptada pel jutge o jutgessa que instrueix el cas, pretén evitar que la pressió dels mitjans de comunicació interfereixi en les accions de la policia prèvies a l'inici del judici. No és, per tant, una decisió aleatòria o infundada. Incomplir el secret de sumari, òbviament, comporta una sanció per a l'implicat: la multa és d'entre 250 i 2.500 pessetes [sic]. No estranya, doncs, que les filtracions siguin el pa de cada dia la justícia espanyola. La llei "castiga" la persona que revela el secret però no l'informador d'un mitjà de comunicació que li dóna cobertura. En aquest cas, Manuel J. Albert no ha comès cap delicte tipificat com a tal segons el dret espanyol. La llei, pel que fa a la diligència informativa, sols es refereix vagament a la professionalitat i als codis deontològics de la professió a l'hora d'obtenir la informació.
Per tant, és legítima l'acció del periodista? Té sentit que revelar el secret sigui delicte i que col·locar-ho a la portada d'un mitjà nacional no ho sigui? No són tan culpables l'un com l'altre? Des del meu punt de vista, i aquesta és la tesi que volia explicar, El País, desoint les ordres judicials de manera indirecta (i amb impunitat), està col·locant-se al límit de la legalitat i, per descomptat, més enllà del llindar deontològic. La meva és, però, una deontologia d'anar per casa (la deontologia de debò, la seriosa, deixarem que de moment la faci la meva companya de viatge, Esther, "la irremplazable").
Segon: perversions inconfessables
Si aquesta informació no està aconseguida segons els codis de la professió al cent per cent, per què la publica El País, un dels diaris més acurats en aquest sentit? Hi ha una raó evident: és l'únic mitjà que disposa de la informació i vol apuntar-se aquest punt al seu marcador. Però més enllà de la guerra mediàtica, solament se m'ocorre un motiu, i és el primer que he pensat en llegir el titular de la notícia a l'interior del diari: "Tiré a Mari Luz por una alcantarilla, pero no sé si estaba viva o muerta". Morbo. L'únic objectiu d'aquesta notícia és alimentar el morbo creat al voltant de l'assassinat d'una criatura indefensa (parlant així, m'he recordat a l'omnipresent Rahola). Estaria Mari Luz morta quan el seu pressumpte assassí la va llençar per la claveguera? O va morir allà sola, a les fosques, totalment desemparada? S'imaginen a Santiago del Valle empenyent un carret de la compra amb Mari Luz a dintre? I la innocència de la nena en seguir el reclam de l'osset de peluix? És més que macabre: és indignant. És morbós.
El que em sorprén, després de tot, és la paradoxa en què incorre El País donant cobertura a aquest tipus d'informacions. Per una banda, com a mitjà de referència espanyol, tracta d'imposar normes de conducta a tota la societat. El cas més evident és el de la inquisició rosa, la campanya mediàtica pro-gay que va protagonitzar el rotatiu madrileny a la primavera de 2005, però també la condemna implícita d'actituds morboses o voyeuristes, relacionada amb el cas de Mari Luz. Per altra banda, col·loca una informació en portada l'únic objectiu de la qual és alimentar el morbo dels lectors. Llavors? Està "bé" o "malament", eixe desig de conèixer els detalls d'un assassinat o d'una violació? Doncs bé, ara em confesso jo: sóc morbós, m'agraden els detalls, m'agrada conèixer la vida de les persones que m'envolten, m'agrada mirar, sóc voyeur, m'agrada el gore, Kill bill, Hostel i totes les pel·lícules violentes. Fins fa poc creia que era una excepció, però ara, després de veure l'actitud d'El País, començo a pensar que no estic sol...
Tercer: primavera pornogràfica
Aquesta primavera s'ha vist esquitxada, i no precisament poc, de crims sagnants contra el grup més indefens de la societat, les criatures. La setmana passada vàrem conèixer la notícia d'un senyor austríac que havia mantingut segrestada la seva pròpia filla durant vint-i-quatre anys, i que, violada constantment, havia donat a llum set criatures, unes de les quals va néixer morta i que el pare-avi va cremar personalment. Sé, i vosaltres també ho sabeu, que tots els mitjans del món estan desitjant que es coneguin ja els detalls d'aquesta aberració. Ens espera una primavera pornogràfica.
Per acabar, faré sols un apunt moral: s'han preguntat els redactors d'El País el que sentirà el pare de Mari Luz en veure publicat els detalls de la mort de la seva nena? Açò no té res a veure amb la llibertat d'informació ni amb l'interés de l'opinió pública: sols és morbo.
