Perd la batalla, però no la guerra
Resolt el litigi entre Telma Ortiz i els mitjans de comunicació, voldria fer tres aclariments concrets que, a més de refermar la meva tesi favorable a Ortiz, omplen els buits i vaguetats de l'entrada anterior, Immunitat informativa. No voldria que pensessiu que m'interessa especialment la premsa rosa o la monarquia. Més aviat, és una mena de pràctica sobre dret de la informació: per una banda, conèixer i aplicar la llei (ja vaig fer Règim jurídic de la informació al primer trimestre) em resulta especilament apassionant, ja que penso que precisament estudiem la llei per poder-la aplicar quan s'escau; per altra banda, m'ofén una mica que els mitjans hagin emmascarat una denúncia contra ells d'atac a la llibertat d'expressió i d'informació, les quals, al meu entendre, no hi tenen res a veure. Aquí estem parlant d'una càmera del tomate esperant la Telma a la porta de casa seva fins que surti a comprar bolquers per a la criatura al Mercadona.
Primer: els privilegis
Sembla que hem barrejat dos debats diferents: el dret a la intimitat de Telma i la demanda que ha interposat als mitjans (que no tracta exactament del dret a la intimitat). D'aquest en parlarem al tercer punt. Pel que fa al contingut de la demanda civil, en cap moment la jutgessa hi fa esment dels privilegis de què pressuntament Telma ha gaudit des que la seva germana és qui és. Aquests privilegis queden totalment al marge. No té sentit, doncs, argumentar en contra de Telma adduint el favor de la Casa Reial - que potser és cert, però, al cap i a la fi, la monarquia és això: els privilegis d'una família sobre la resta de ciutadans. I mentre no canviï la conjuntura política, no ens queda altra opció que resignar-nos.
Segon: les deficiències del plantejament jurídic
Tot i que a portada El País no amaga el seu menyspreu cap al gest de la germana de la princesa (el titular diu: "Telma Ortiz pierde la batalla para imponer la censura previa"), la notícia a pàgines interiors resulta molt més assenyada i respectuosa, i repassa els fets d'una manera molt ponderada. La periodista encarregada de la notícia explica el contingut de la sentència judicial amb termes força entenedors (he repassat el document de la sentència en format .pdf, però com que la qualitat és bastant dolenta, em refiaré d'El País per explicar aquest segon punt).
Com ja apuntava abans, no es tracta d'una petició d'empara sota el dret a la intimitat a partir d'una intromissió ja produïda. El dret que s'hi posa en joc és el dret a la pròpia imatge, un dels tres àmbits que conformen els anomenats drets de la personalitat. Honor, intimitat i pròpia imatge són béns constitucions diferents, encara que sovint la vulneració d'almenys dos drets es produeix simultàniament. Això no obstant, no parlem d'una intromissió al dret a la imatge produïda, per exemple, per la publicació sense consentiment d'unes fotografies a un parc infantil públic. La petició de Telma Ortiz és de mesures cautelars: demana deixar d'aparèixer als mitjans de comunicació fins que es resolgui el judici necessàriament posterior, aquest sí sobre el dret a la imatge vulnerat per la publicació d'unes fotografies concretes.
En el cas del dret a la pròpia imatge, la llei és menys meticulosa a l'hora de definir qui té projecció pública i qui no. No hi té en compte, per exemple, la voluntat, cosa que sí ocorre a demanes contra la intimitat. És per això que Telma Ortiz, com que ha aparegut a cerimònies oficials i actes protocolaris (no es fa esment als diversos graus d'implicació), és una persona amb projecció pública. Aquest és el raonament de la magistrada encarregada del cas.
En qualsevol cas, em supo a l'opinió que l'advocat de Telma i la seva parella ha plantejat malament la seva demanda i que, si han perdut, no és pas perquè èticament no tinguin raó sinó perquè la llei és estricta, ha de ser-ho, i de vegades està per sobre de l'ètica.
Tercer: el dret de la intimitat
Ben pensat, l'entrada anterior d'aquest blog era més aviat una defensa del dret a la intimitat de Telma Ortiz. Ella no és, ni vol ser-ho, una persona famosa, ni desitja tenir projecció pública, ni sortir als mitjans o vendre exclusives. Simplement demana seguir sent el que ha estat fins fa quatre anys: una ciutadana anònima. I, des del meu punt de vista, hi té dret. El meu coneixement de la legislació és flagrantment limitat, però penso que guanyaria si plantegés una demanda civil del seu dret a la intimitat, ja que els mitjans serien incapaços d'explicar-li al jutge quin és l'interés públic d'informacions com Telma sabe cómo no lucir brillos en su piel. Quina barra tenen alguns mitjans de comunicació...
Potser Telma Ortiz ha perdut aquesta batalla, però, arribat el moment, ha de poder guanyar la guerra. No sé com serà a altres països europeus, però aquí, quan algú té el seu dret a la intimitat "minvat", vol dir que un fotògraf o un càmera el segueixen durant tot el dia i enregistren la seva imatge al carrer amb total impunitat. No ho voldria pas per a mi.
