En defensa d'Ibarretxe
Emulo el títol d'un article mític, que, en el moment de la seva publicació, va suposar alguns canvis en la meva manera d'entendre la política. Em refereixo a 'En defensa de Carod', de Pilar Rahola (qui, malgrat tots els seus defectes, és una dona intel·lectualment brillant), escrit ara fa quatre anys amb motiu de la trobada de Josep-Lluís Carod-Rovira amb representats d'ETA, un pecat mortal equivalent al comès, això diuen, per Juan José Ibarretxe aquesta darrera setmana.
Si he recordat l'article de Rahola és perquè hi deia una cosa que se m'ha quedat gravada per sempre, encara que la memòria la deu haver deformada ja: "estic a favor d'aquells que posen paraules allà on solament hi ha mals averanys". Doncs bé, estic a favor d'Ibarretxe i sempre el defensaré perquè el considero un polític honest. M'agrada la idea del front nacionalista com a única manera per pressionar l'Estat - ara, més que mai, els catalans necessitem la unió del catalanisme per reclamar allò que és nostre, els nostres impostos. I per sobre d'aquest fet, una prova de la honestedat d'Ibarretxe es troba a la defensa del pla que porta el seu nom: és la seva aportació, positiva des del meu punt de vista, a la resolució de l'anomenat conflicte basc. Hi haurà qui estarà en contra d'aquest pla, però ningú no pot negar que, si més no, el lehendakari ha fet passes per acostar-se a la pau política del seu país. És molt possible que el cicle polític d'Ibarretxe acabi a les properes eleccions autonòmiques, però això no l'ha d'amoïnar: ha fet tot el que podia. Ha tingut, com ell recordava a la reunió d'ahir amb Zapatero, la mano tendida durant molt de temps. Qui no ha volgut dialogar ha estat el PSOE, el de fa quatre anys i el d'ara.
Avui m'està sortint una entrada massa carregada d'ideologia. Com que és una opinió molt personal, no m'importa acceptar que les meves paraules estan tenyides d'odi. Odi, però, a la inèrcia imperant a l'Estat espanyol (a aquestes alçades és obvi que no em sento espanyol). Vull explicar això.
És cert que la societat basca és una societat malalta: viure a un poble ha de ser insuportable, amb el silenci, la por i el fum que desprenen les bombes d'ETA i la kale borroka (treure diners al País Basc ha de ser impossible, ja no hi quedaran caixers!). Però és igualment cert que l'espanyola també és una societat malalta. Després de quaranta anys, les dues parts, la basca i l'espanyola, s'han acostumat a la realitat d'ETA. Cada cop que hi ha un atemptat, amb morts o sense, tenim el mateix teatre: polítics condemnant, els d'ANB i EHAK sense condemnar (jo tampoc signaria molts dels textos de condemna del PP), manifestacions, minuts de silenci (perdoneu que us digui que precisament el silenci no ajuda gaire en aquest assumpte), etc. I els mitjans de comunicació (alguna relació havia de tenir tot açò amb l'assignatura...) contribueixen especialment a la normalització de la violència. Els perodistes deuen estar avorrits d'escriure sempre el mateix. Segur que tenen un calaix ple d'editorials de condemna d'usar i tirar. Ells mateixos ho reconeixen: l'endemà de la mort de José Manuel Piñuel, El País publicava un remember de les atrocitats d'ETA titulat "La pesadilla dura ya 40 años". Malauradament, el malson s'allargarà molts anys més: ni als espanyols els importa que vagin matant els seus polítics i guàrdies civils ni als bascos els fa nossa que els seus fills siguin uns terroristes i uns assassins.
Mentre tota la premsa parlava de la unitat de la guitza de socialistes i populars, Ibarretxe recordava la missió dels polítics que, encara que ho sembli, no consisteix a denunciar i fer minuts de silenci: "la sociedad exige hoy más que nunca a quienes podemos hacerlo que arriesguemos; hay que denunciar con firmeza, pero hay que buscar soluciones para acabar con la violencia y alcanzar acuerdos políticos". Acabo l'article de manera anàloga al de la meva mentora, citant les paraules de Gemma Nierga després de l'assassinat d'Ernest Lluch: "ustedes que pueden, dialoguen".
