Essències del periodisme actual
Reconec que la notícia que a Madrid estaven preparant un Estatut del periodista en forma de llei no m'havia interessat gaire. Però després de conèixer les dades i les característiques del projecte, no puc sinó manifestar la meva enorme perplexitat pel que fa a una llei que, si bé d'una banda regula aspectes que ja han estat regulats (i ben regulats, diria jo) anteriorment, en regula d'altres i introdueix un munt de rigideses a una professió que, al meu entendre (accepto la meva desconeixença total), no les necessita. A partir de la notícia apareguda a El País el 2 de juny (comença juny: l'aventura catalana frega ja la seva fi...) exposaré breument el meu punt de vista.
Primer: un buit legal fet de lleis
La notícia parla d'una "falta de normativa [que] ha llevado a situaciones insólitas, como la protagonizada por Telma Ortiz", "un ejemplo más del eterno conflicto en torno a los derechos y deberes de los profesionales". En primer lloc, la normativa, derivada dels articles 18 i 20 de la Constitució espanyola, existeix i, a sobre, porta ja molts anys aplicant-se. Em refereixo a la llei orgànica 1/1982, de 5 de maig, de protecció civil del dret a l'honor, a la intimitat personal i familiar; els articles 130, 197, 200, 201 i 491 (entre d'altres) del Codi Penal; també hi ha la llei orgànica 2/82 del dret de rectificació i, per últim, la llei orgànica 2/1997, de 19 de juny, reguladora de la clàsula de consciència dels professionals de la informació. A més, aquest corpus jurídic es complementa amb la ingent quantitat de sentències del Tribunal Constitucional referides a l'activitat informativa. En definitiva, la legislació existeix. Únicament cal aplicar-la, i això és el que va succeir amb el cas Telma. Estiguem o no d'acord amb la decisió de la jutgessa, aquesta no és sinó la conseqüència d'aplicar estrictament (potser massa) la llei vigent. Al cap i a la fi, l'Estat de dret no és sinó un Estat on la llei s'aplica amb eficiència - ja sé que aquesta afirmació contradiu la meva tesi pro referèndum d'Ibarretxe...
No té sentit, doncs, abordar aquests aspectes a l'Estatut del periodista.
Segon: deontologia, in&out
Continuo llegint la notícia: "los periodistas estarán obligados a cumplir, según precisa Núñez Encabo [membre del comité d'experts que està redactant el projecte], un código deontológico". No hi ha paraules per expressar la meva sorpresa. Em pregunto: els periodistes, a dia d'avui, quan encara no hi ha Estatut del periodista, no han de ser ja fidels als codis deontològics dels seus respectius mitjans? Cal legislar la deontologia periodística perquè s'apliqui definitivament? Ens trobem amb la mateixa conjuntura que abans: la Constitució únicament empara la informació veraç, i el Tribunal Constitucional ha parlat vastament dels requisits d'aquesta veracitat i de l'actitud del periodista davant la veritat. Ha parlat, per exemple, de la diligència informativa, de l'actitud positiva cap a la veritat, de la necessitat del periodista de seguir els codis deontològics de la professió i dels trets característics de la investigació periodística (diferent, per exemple, de la investigació policial). A més, davant d'una informació no veraç, és a dir, que no compleixi els requisits que dicta el TC, únicament cal aplicar el Codi Penal ja vigent.
No es tracta de redactar una nova llei que obligui els periodistes a ser deontològicament correctes: aquest requisit ja existeix.
Tercer: l'ésser del periodista
Per últim, el projecte es planteja definir també qui és periodista i qui no ho és, què cal fer per ser periodista i quan un periodista pot deixar de ser-ho: "para ejercer el periodismo será necesaria una titulación; y dejarán de ser considerados periodistas ´quienes vulneren los códigos deontológicos`". En primer lloc, existeix un corrent de professionals del ram que considera que la professió s'aprén al carrer i no a les facultats de periodisme. Prova d'això, només cal mirar els grans noms del periodisme actual: no tots són periodistes de facultat. És obvi que tenir els estudis corresponents aporta una base molt addient, però no ho és tot. A més, quan parlem de periodisme parlem de comunicació, i per ser un bon comunicador no cal passar per una facultat. En segon lloc, no em refio massa del carnet de periodista. Això em sembla que ja ho feia Franco: era una manera de controlar la informació i els informadors. No entenc quines conseqüències positives pot suposar. Per últim, quan es parla de treure el carnet de periodista a aquells professionals que no ho siguin tant, a qui ens estem referint? Al redactor d'El País, als caps de les redaccions o als no periodistes de la premsa del cor? És obvi que aquests últims no compleixen cap principi dentològic de la professió, no són periodistes en sentit propi i si així els considerem és més aviat per inèrcia que no pas per convicció. Quant als periodistes de les redaccions, ja he comentat abans que la llei ha de caure, i cau, sobre les informacions no veraces.
Tot plegat, es tracta de definir l'ésser del periodista, empresa arriscada o directament impossible, i que, a sobre, no porta enlloc. Com cantaven als anys vuitanta, malos tiempos para la lírica...
